El temps d’advent, aquestes quatre setmanes mal comptades abans de Nadal, passa de pressa. Em direu que és tot el temps, sempre, que hi passa, de de pressa. I és veritat; els dies, els mesos, els anys, s’escolen ràpidament. És allò dels clàssics: tempus fugit; el temps fuig, corre, vola. I enfront d’aquest caràcter fugisser —curt, per tant— que té el temps, tant podem adoptar una actitud distreta, evasiva, de fruïció de la immediatesa però sense tenir gens present el final d’aquest trajecte de poca durada, com, ben diversament, podem tenir una actitud de vigilància serena, d’escrutar el sentit del que ve, de conèixer més profundament allò o, en el nostre cas, Aquell que esperem, per poder viure així el temps d’ara, el present —tant se val si curt o llarg—, no com un camí que no se sap on porta, si és que porta enlloc, sinó amarats de goig i d’esperança.
Santa paraula. Viure amb esperança. O, potser encara millor, viure d’esperança. Perquè no es tracta únicament d’una actitud, per més que ho amari tot, sinó de l’objecte mateix que ens fa viure, gràcies al qual vivim. La litúrgia d’aquests dies d’Advent ens convida a viure així, per no dir que ens hi empeny clarament: que mentre caminem per aquest món que passa —demanem un dia al Senyor després de la comunió— comenci a fer-nos-hi estimar les coses del cel.
El Senyor és a prop, el Senyor ve a salvar-nos; el Senyor vindrà, no trigarà. La litúrgia ens ho fa proclamar, així, afirmant-ho amb tota certesa, i alhora ens ho fa demanar, amb desig, amb deler: veniu a alliberar-nos, Senyor; feu-nos veure la claror de la vostra mirada; veniu a visitar-nos i doneu-nos la pau; que ens puguem alegrar davant vostre. Sigui, doncs, com sigui, l’advent subratlla amb força la proximitat del Senyor; remarca una vegada i una altra que el Senyor ve. No és qualsevol cosa, això, que ens pugui deixar indiferents, que no ens hagi d’informar, de donar forma, d’una manera o d’una altra, a la nostra vida; no és cap anècdota passatgera, que el Senyor Déu sigui prop nostre, que vulgui, tossudament i tot, acostar-se a la seva creació, a la seva criatura, a cada home i a cada dona, a l’obra de les seves mans. D’ençà de sempre Déu no ha fet altra cosa. Ja la creació mateixa és una mostra de la comunió que Déu vol amb la criatura; i en l’encarnació del Fill, en Jesús, que ara recordarem, que reviurem, per Nadal, ens ha manifestat màximament aquesta proximitat, aquesta comunió. I aquesta certesa de la proximitat de Déu, aquest desig que sigui encara més evident, fins a la plenitud, és el que ens fa viure, ara durant l’advent i al llarg de la nostra vida, vista com un llarg advent. Aquestes poques setmanes ens conviden, doncs, a contemplar aquest misteri del Déu proper, a caminar per la vida i pels fets més quotidians amb els ulls i amb el cor oberts per notar, per veure, la presència de Déu en tot, i en tothom; i perquè, amb la nostra vida, els altres també la hi puguin notar, aquesta presència de Déu. Déu és a prop. Déu vol fer-se més proper encara; no hi posem traves, amb la nostra feblesa no li ho posem difícil. Siguem, d’aquesta proximitat i presència de Déu, receptors i, alhora, artífexs.
En cada Eucaristia Déu se’ns fa especialment proper, amb la seva paraula i amb el seu cos. Contemplem aquest misteri; adorem-lo. I fem-ne vida.
P. Jordi Castanyer, monjo consiliari dels Oblats Benedictins de Montserrat
